I anava pel bosc sense por… perquè ja li havien explicat la història del ferotge.

“No vagis sola pel bosc“, “no temptis al llop“, i no sé quantes prohibicions més… A la Valentina la història se li feia pesada com l’eructe recurrent d’un allioli de diumenge. De fet tenia moltes ganes de trobar-lo i engegar-lo a dida, volia veure’l per explicar-li que ella i les dones del seu llinatge n’estaven molt tipes de les seves martingales.

Caminava fent soroll amb les botes i llençava pedres al camí per cridar-li l’atenció, sentia set de venjança. Llavors el va veure. Estava mal amagat darrera d’un arbre pansit i feia cara d’avorrit.

– On vas boniqueta– va dir-li el ferotge.

– Ja comencem! – va contestar-li amb un to de veu irritant.

– Intueixo que vas a casa de la teva àvia, que viu una mica lluny. Has d’anar fins el camí de les pedretes i caminar i caminar mitja hora llarga fins a l’arbre de les set branques cargolades. El coneixes?- va exposar-li, sense gaire emoció.

– Mira, on jo vagi o on deixi d’anar no és cosa teva. M’acabes de conèixer i no tenim prou confiança perquè em diguis boniqueta i la meva àvia viu a deu minuts, o sigui que si us plau, esfuma’t i marxa ben lluny perquè les dones de la meva família i jo estem fartes de trobar-te sempre empipant-nos enmig del bosc- va contestar-li sulfurada.

– Ai, quin favor que em fas… Quin pes que em treus del damunt…- va contestar-li esbufegant.

– Favor? Pes? De què m’estàs parlant- va contestar-li amb veu de dubte.

– Perdona per lo de boniqueta, són molts anys, fent d’incitador… Per cert com et dius, deus tenir un nom a part de caputxeta?

– Sí, prefereixo que em diguis Valentina!. Tenia ganes de topar-me amb tu. De fet estic molt enrabiada i no estic per brocs, deixa’m passar…

– Un moment, vull parlar amb tu. Creu-me que t’entenc Valentina, m’he comportat com un llop maldestre, no m’estranya que estigueu enfadades…. Per part meva voldria dir-te que n’estic tip de fer veure que sóc seductor i malvat. Marxaria del bosc ara mateix amb el meu cadellet. És molt barroer per part meva això d’estafar iaies i de rifar-me de dones i nenes. I ja ni t’explico el paperot que he fer amb les guarda boscos: cada dos per tres m’obren la panxa i me l’omplen de pedres… Buf, el dolor de quan m’obren i em cusen… l’espant de quan caic al riu… No m’agrada gens la vida que porto!

– I doncs, ara per què hauria de creure’t? M’estàs intentant prendre el pèl? Ara ets “bo” de cop i volta?

– No, Valentina no. No sé ben bé què haig de fer, creu-me em sento descol·locat, són molts anys representant “el dia de la marmota” necessito fer altres coses i ser qui realment sóc.

– Vaja, vaja, deixa’m una mica de temps per pensar. M’has explicat tantes coses que tinc el cap com un timbal. T’acabo de conèixer… Anem a pams – Dius que tens un cadell?

– Sí, tinc un cadellet molt juganer que gaudeix enriolant-se amb les papallones del camí i saludant a tots els animals del bosc.

– Un llobató que juga amb les papallones? I no és malèvol? No entenc res, tu no ets el llop que la mare m’havia descrit.

– Tu tampoc ets la caputxeta que jo esperava- va contestar alleugerit.

– Només faltaria, ara fer veure que tinc por i que m’espanto, au va! – va contestar-li ben tipa.

– Fas honor al teu nom Valentina. Deixa’m que m’expliqui. Al principi interpretava el meu paper amb delit: amenaçava, espantava les dones, les seduïa si podia, tot era prou fàcil i previsible. Però poc a poc me’n vaig adonar que era una víctima més del conte que ens han explicat a tots/es i que jo no sóc ni de bon tros, un llop pervers.

– Tu també deus tenir un nom…

– Sí, em dic Marcel, però ningú ho sap… tothom parla matusserament de mi, i crec que ho tinc ben merescut…

– Marcel!- va contestar sorpresa. No sembla pas el nom d’un bergant. Escolta, pel que dius, sembla ser que no vols comportar-te com un llop malvat. Però què passa amb totes les nenes, noies, dones i iaies a les que has enganyat amb la teva fúria? Què faràs amb les guardes forestals que has fet patir? Què diràs a les dones del meu llinatge?

– Doncs no sé què dir-te Valentina, és la primera vegada que parlo amb el cor a la mà, certament t’ho creguis o no, ara mateix tinc moltes ganes de plorar. He fet molt de mal al llarg de la meva existència i estic molt decebut amb mi mateix. Fixa’t, en les meves potes, tremolo de culpa i de fred… Per cert, s’està fent fosc.

– Plora una estona Marcel, et sentiràs alleugerit, jo m’assec al teu costat. No t’amoïnis per plorar, dins d’aquesta fragilitat, trobaràs la força del canvi. Estem totes molt enrabiades, cansades i tristes. Veig que tu també has passat la teva processó… pensarem què podem fer…

Amanyagant-li els cabells grisos la Valentina tapa amb el seu abric morat al Marcel.

– I ara com sobreviuràs, si no et dediques a la mala vida?

– Posats a dir la veritat Valentina, m’he fet vegetarià, tantes queixalades sanguinolents m’han fet agafar tírria a la carn. Tinc un hort que necessita temps i esforç i un jardí florit. Normalment, em disfresso de senyor i venc els excedents als mercats dels pobles veïns. Voldria dedicar-m’hi de ple. El Jan, el meu cadell, també li fascinen les flors i els arbres fruiters i cada dia m’ajuda a regar-les. Ell diu que de gran vol ser pagès, com el seu pare. Ara que ho parlem, Valentina, també n’estic ben tip de disfressar-me de senyor, jo sóc un llop, però vull deixar de ser feroç. Sóc el llop Marcel, un pagès tranquil i ben ferm.

– Ben dit amic Marcel, ja tinc ganes de conèixer en Jan- va dir somrient la Valentina.

– Jan, corre vine– va dir cridant dolçament en Marcel. I un cadell eixerit va aparèixer remenant la cua. – Valentina, em deixes que t’acompanyi? Necessito demanar disculpes a totes les persones que he perjudicat. Voldria fer quelcom per a elles…

La Valentina en Marcel i en Jan van tornar junts cap al poble, ja era fosc i pel camí xerraven i reien. Els animals del bosc se’ls miraven sorpresos.

Encara no sabien com, però tenien clar que junts trobarien noves solucions.

Roser Montardit

Proposta de treball

Ara és el teu torn, lector/a. Del teu entorn, coneixes alguna Valentina i algun Marcel?

——————————————————————————————————————————

——————————————————————————————————————————

Quines accions podríem fer junts els i les protagonistes per tal de canviar el conte?

——————————————————————————————————————————

——————————————————————————————————————————

——————————————————————————————————————————

En grups de 3-4 persones, inventeu un nou final:

——————————————————————————————————————————

.

Relat de Roser Montardit, participant de l’edició de Sant Jordi i Santa Jordina – abril 2019.
Si vols llegir la resta de relats presentats al concurs clica al següent enllaç.

.

Coneix les anteriors edicions del concurs i les seves temàtiques:

Amb aquesta ja són 6 les edicions del concurs #somriulavida de Sant Jordi. Cada una d’elles ha tingut una temàtica diferent: fotografies, haikus, imatges despertadores, relats amb valors… Et convidem a fer un cop d’ull a les edicions passades: 1r concurs, 2n concurs, 3er concurs, 4t concurs, 5è concurs.